L'arbre misteriós

Hi havia una vegada una arbre que era d'allò més especial, tenia una fulla de cada tipus i de cada color i de cada forma d'allò més particular. Tenia una fulla cuadrada i de color escarlata, una altra era llargaruda i de color maragda. La del costat era arrodonida de color blau marí, i l'acompanyava una que era molt petita de color siena. I així amb tots i tots els colors i les formes que us pugueu imaginar, no hi havia cap fulla que s'assemblés a qualsevol altra, i això que aquell arbre tenia un total de cincuanta set mil vuit centes noranta cinc fulles, ni una més ni una menys.

Els arbres que creixien al seu voltant estaven una miqueta intrigats, no savien com reaccionar davant d'un arbre tan excèntric. Li preguntaven ...tu que ets? ...un llimoner? ...o un pi? ...o una mimosa? ...un castanyer? Però l'arbre, que ni tan sols ell savia molt bé que era, responia amb aire solemne que ell era unicament allò que veien davant seu, ni més ni menys! Tot i això els altres arbres se l'estimaven tal i com era i n'admiraven la seva originalitat alhora que en desconfiaven, i ell els responia amb una mirada tímida, delicada i prudent.

Un dia el director del museu de Cercaculs del Camp passejava per aquell bosc no molt llunyà del seu poble, quan va anar a parar just al davant d'aquell arbre tan particular, i en aquell moment l'admiració es va apoderar d'ell. No s'ho va pensar dos vegades en demanar que un camió el vingués a buscar, a ell i a l'arbre, i el va fer transplantar just al centre de la sala més visitada del museu. Però no se sap perquè d'un dia a l'altre, l'arbre va començar a perdre aquelles fulles tan espectaculars fins quedar-se sense cap fulla, i tot despullat era contemplat pels visitants del museu que es preguntaven que hi feia un arbre tan ordinari com aquell en un lloc tan important com el museu.

Està clar que tots aquells visitants no veien més enllà del seu nas, fins que un dia va visitar per casualitat el museu un investigador botànic molt important. Quan va descobrir l'arbre de mirada tímida, delicada i prudent no s'ho podia creure: Aquella espècie no es podia separar del seu habitat natural, ja que només allà podia mostrar amb tota intensitat els seus atributs. Se l'havia de retornar inmediatament al seu lloc original, i així ho van fer.

Quan l'arbre es va trobar un altre cop aprop dels seus amics, que se l'estimaven tot i ser tan diferent, va començar a treure les seves millors gales plenes de formes i colors, i la seva mirada tímida, delicada i prudent, va lluïr d'aquella manera tan especial que enamorava a tot aquell que passejava aprop seu. I qui vulgui gaudir d'aquella bellesa, que el busqui pels boscos del seu poble que segur que el trobarà i en quedarà maravellat!

La nena que va perdre el nom

El dimarts al matí l'Àngela es va despertar molt d'hora per anar a l'escola com cada dimarts al matí, va esmorzar, es va rentar la cara, va fer un petó al pare i a la mare i va marxar ven contenta cap al cole. Pel camí anava saltant i jugant com feia cada dimarts al matí que anava a l'escola, i sense donar-se'n compte va perdre l'última lletra del seu nom, la A. Només un minut més tard es va trobar la millor amiga de classe, que li va dir molt feliç: -Hola Àngel!

-Que extrany- va pensar ella, -s'ha oblidat l'última lletra!- Però no li va donar més importancia i totes dues van continuar felices com perdius el camí cap el cole. Quan van arribar es va abraçar intensament amb les altres amiguetes que les estaven esperant puntuals a la porta de classe, i abraçada vé abraçada và, va perdre una altra lletra del nom, aquest cop la penúltima, la L.

Veient que les nenes s'entretenien al passadís, la senyo les va avisar, -vinga Elsa, Ona, Ànge... cap a dins!- L'Àngela no s'ho podia creure, la mestra, qui ho sabia casi tot s'havia equivocat amb el seu nom, i fins i tot li va fer una miqueta de riure! Com que a primera hora del matí tocava classe de psicomotricitat, els nens i les nenes es van treure les sabates, sabatilles, sandàlies i botes d'aigua, i van començar a saltar i donar tombarelles sobre les colxonetes.

I un altre cop, sense notar-ho gens ni mica, va perdre una altra lletra del nom, aquest cop l'avantpenúltima, la E. Va arribar l'hora del patí, i en Sam va exclamar ben content: -Àng, vens a jugar al Roda-roda!?- Buff, ja li estava pujant la mosca al nas, quina mania li havia agafat a tothom amb oblidar les lletres del seu nom? Però eren tantes les ganes de jugar sense parar amb el seu bon amic que va oblidar rapidament aquella creuada contra el seu nom tan bonic i va començar a donar voltes i més voltes al Roda-roda.

I com no, amb la barreja de velocitat, mareig i emoció del moment, no va reparar amb que una altra lletra del seu nom va sortir volant, aquest cop va ser la tercera, la G. Al migdia a punt de dinar, la monitora del menjador la va rebre amablement quan la va veure: -Hola Àn, com va la gana!- Quan ho va sentir no se'n sabia venir, -però què és aquest despropòsit?!- va xisclar. Però tothom tenia tanta gana que ni se'n van adonar.

Després de dinar tocava anar a la piscina i això a tots els nens i nenes els encantava! Nomès arribar van afanyar-se a despullar-se i tornar-se a vestir amb el banyador, el gorro i les xancletes, i van còrrer a llençar-se de caps a l'aigua. L'Àngela va fer un salt tan gran que va arribar quasi bé al final de la piscina, i un cop més, sense poder-hi fer res per que no ho va veure ni notar, va perdre la segona lletra del seu nom, la N.

Ja a l'escola i al final d'una jornada tan rara com aquella, la senyoreta és va despedir de cadascún dels seus alumnes fins l'endemà. -Adeu À- va dir amb una veu molt dolça quan l'Àngela va passar pel seu costat. -El que em faltava!- va pensar cansada de que tothom s'hagués proposat retallar-li el nom per totes bandes.

L'Àngela es va afanyar a tornar a casa per explicar-ho tot al pare i la mare. Va pujar les escales rapidament i en l'últim escaló va perdre l'última lletra que li restava, la À. El pare i la mare li van fer un petò i una abraçada ven gran i li van dir tots dos a l'hora: -Hola Hmmm!-

-Prou!- es va dir, -he de fer alguna cosa per acabar amb aquesta paranoia!- I va decidir desfer tot el que havia fet d'ençà que havia començat a perdre lletres del nom. Pel camí cap a l'escola és va trobar una lletra A tirada pel terra i se la va guardar a la motxilla. Després a la porta de l'escola ón s'havia reunit amb les seves amigues, es va trobar la lletra L. Més endavant a la classe de psicomotricitat es va trobar una lletra E sota una colxoneta. Al pati, al costat del Roda-roda, es va trobar la lletra G coberta de sorra. Va continuar la investigació a la piscina de l'escola, i allà al terra humit es va trobar la lletra N. Va continuar buscant de camí cap a casa, i sota la catifa del replà de casa seva es va trobar la lletra À més maravellosa que mai hauria pogut imaginar. I va ser així com l'Àngela va tornar a reunir totes les lletres del seu nom, i un cop a casa el pare i la mare la van rebre amb un -Hola ÀNGELA!- que li van semblar les paraules més maravelloses que mai hauria escoltat.I vet aquí una L, i vet aquí una A, que aquest conte ja se'n va!

Baltasar

Gaspar

Melchor

Personatges pel conte El misteri de l'ocell desaparegut.

L'Eloi i els reis mags!

Aquell dia, l'Eloi es va despertar moltissim més aviat de lo habitual, era el dia de reis i un munt de regals l'esperaven al menjador al costat de l'arbre. Desseguida l'Eloi va fer un salt del llit i va correr cap a la disfressa de príncep valent amb l'espasa de plata i l'avió groc que l'hi havia demanat als reis.

Però quan va arribar al peu de l'arbre no hi va trobar res de res, cap regal, cap caixa embolicada amb paper de colors, res no havia canviat de com ho havia deixat la nit anterior avans d'anar a dormir. L'eloi va córrer ràpidament fins l'habitació dels pares, i amb una llàgrima lliscant pels ulls els hi va explicar el que havia passat. Llavors els pares li van explicar que els reis havien pujat amb l'escala per deixar els regals com cada any, però quan estaven a punt d'arribar a casa seva, un cop de vent molt fort va tombar l'escala i no van poder arribar fins el seu balcó.

Aleshores l'Eloi va començar a plorar tan fort que tots els veïns i els nens del poble van sentir el desconsol i desesperació que l'envaia. El van intentar consolar entre tots, grans i petits, però l'Eloi no es conformava amb una simple explicació a un fet tan tràgic. En aquell moment va decidir que aniria a Orient a buscar els reis per esbrinar el que havia passat.

Però es clar, l'Orient està molt lluny, i l'Eloi no savia ni tan sols com començar el camí per arribar-hi. Li va preguntar a la senyora Lina la bibliotecaria, que sense cap dubte era la persona més savia que coneixia. Ella li va explicar que hauria de ser molt valent i estar preparat per un viatge molt llarg que hauria de començar seguint els rètols que porten a França.

Sense pensar-s'ho, l'Eloi va saltar a la bicicleta i va començar a pedalar. Va atrevessar boscos, montanyes, rius, ... i al cap d'uns dies va arribar a França. Allà va preguntar a la gent cap on havia de continuar, i va seguir les indicacions cap a Itàlia, i quan va arribar a la punta de tot del país va trobar un mar inmens que va poder atrevessar gràcies a un pescador que el va portar amb la seva barca fins a Grècia, i desde allà va creuar tot Turquia, Siria, Jordania i Aràbia Saudita.

Buff! Havia estat un viatge increible que havia durat setmanes i que l'havia portat dels prats verds del seu poble a l'imens desert de l'Orient. per fi havia arribat! El seu destí l'esperava allà dalt de la montanya més alta, en un castell maravellós digne d'unes personalitats tan extraordináries com els reis mags. Ningú mai havia estat en aquell castell màgic, només els reis i els patjes reials!

Va preguntar a un dels patjes que hi havia a la porta d'entrada al castell com podia fer-ho per parlar amb els reis, però aquest li va dir que cap nen podia entrar al castell màgic. Però el rei blanc que estava a la finestra el va veure i desseguida el va reconèixer i va recordar que no havien pogut arribar fins a casa seva. Rapidament el va anar a rebre a l'entrada del castell i el va convidar a passar.

L'Eloi no s'ho creia, estava al castell amb el rei Melchor en persona! Allà va conèixer al Gaspar i al Baltassar i tots junts van fer una visita al castell on els tres reis amagaven els seus secrets més màgics. Va veure com preparaven els regals pel proper nadal i també l'arxiu on hi havia totes les cartes que havien rebut de tots els nens del món amb anotacions fetes per ells mateixos on indicaven si els nens s'havien portat bé o no.

I allà hi havia la seva carta on demanava la disfressa de príncep valent amb l'espasa de plata i l'avió groc, i al sobre hi havia una inscripció que deia que no ho havien pogut entregar a temps. El que no s'explicaven era com s'els hi havia pogut oblidar. Però es clar, els reis són mags però també son persones, i tots ens podem equivocar, i més amb la feinada que tenen. L'Eloi de seguida ho va entendre i es va quedar més tranquil ja que ara sabia el que havia passat. I a més el millor regal que havia pogut tenir era haver conegut als tres reis en persona i poder estar amb ells al seu castell màgic.

Els treis reis li van entregar la disfressa, l'espasa i l'avió de joguina i el van acompanyar amb el seu carruatge màgic fins a casa seva. Es van despedir amb un petó i una abraçada ben forta i a partir d'aquell moment l'Eloi sempre més va ser el primer nen en rebre els regals dels reis. I també era l'únic a qui els reis despartaven quan arribaven a casa seva per mostrar-li els regals ells mateixos i no oblidar mai aquella amistat tan especial!

La nena i el nadal

Hi havia una vegada una nena a qui el papa Noel li feia por, i un dia la seva mare li va dir: es que el papa Noel porta regals a tothom, tu mateixa si no vols que et porti regals!

Després la nena va tapar les xemeneies per que el papa Noel no entrés. Llavors la nena va destapar les xemeneies i el papa Noel li va portar molts regals i va ser feliç per sempre més!

Àngela Blanca.