El cavaller sense cavall

Fa molt i molt de temps hi havia un cavaller que no tenia cavall, i quan havia d'anar a lluitar contra els dracs més terribles i salvar les fràgils princeses de les seves urpes ho havia de fer amb bicicleta. Sí, sí, amb una bicicleta de passeig de color negre preparada per ell mateix per soportar el rigor de les terribles batalles amb peces barrejades de diferents bicicletes.

Quan arribava a l'escenari del conflicte, els allà presents s'enreien una miqueta i desconfiaven de la eficàcia d'aquell cavaller tan poc convencional, però quan es plantava davant del perill amb l'escut i l'espasa tot disposat a combatre l'enemic, els dubtes s'esvaïen i el cavaller no acabava el combat fins haver assolit els seus objectius.

Tot això va passar d'aquesta manera fins el dia que el cavaller sense cavall va haver d'anar a combatre el terrible drac de cinc caps que assolava el regne veï de Cercaculs del camp. Quan va arribar allà, pedalant amb la seva bicicleta barrejada, el drac estava treient foc per les cinc boques dels cinc caps, destroçant tot allò que es trobava al davant, atemorint tothom que havia tingut la mala sort de trobar-se al seu davant.

El cavaller no s'ho va pensar dos vegades, va saltar de la bici i prenent l'espasa i l'escut va retar el drac a lluitar amb ell. El drac terrible va fer un crit terrorífic i va llençar una flamarada cap al cavaller que amb prou feïna va poder esquibar amb l'escut. La lluita va durar dos hores infinites i els dos contrincants van aguantar els atacs de l'altre i van mostrar les seves millors armes.

Finalment el cavaller va perdre totes les seves forces i el drac va obrir una de les seves cinc boques immenses i tot d'una es va empassar el cavaller sense cavall. Però aquell cavaller no abandonava mai el combat, ni tan sols allà dintre la panxa del drac va cedir en la consecució dels seus objectius. Va agafar l'espasa i va començar a clavar-la amunt i avall deixant l'estomac de la bestia ben foredat. El drac no va poder resistir aquella ràfaga de cops d'espasa de manera que va omplir la panxa d'aire i d'una bocanada va expulsar el cavaller cap a l'exterior.

El cavaller sense cavall va sortir volant per sobre del cap del drac uns cent o doscents metres, i l'atzar va voler que aterrés just al centre del llom de l'animal, tal i com si el volgués montar com qui monta un cavall. Un cop allà dalt, amb l'espasa enganxada al coll de la fera a punt per donar el cop mortal, el cavaller va fer jurar el drac que si li perdonava la vida hauria de deixar de fer malifetes i restar per sempre més a la seva disposició portant-lo allà on el cavaller ho necessités.

I Així va ser com mai més ningú el va anomenar com el cavaller sense cavall, a partir d'aquell moment seria conegut arreu del mòn com el cavaller del drac. I amb la unió de la força dels dos mai més ningú va tornar a fer el mal en cap lloc del mòn.

La patata Petita

La patata Petita havia crescut feliç al voltant de la terra humida de la seva patatera, jugant amb les seves germanetes la Pepeta i la Pepita, i amb la companyia del cuc Poruc i l'escarbat Serrat que li explicaven històries sorprenents sobre el món exterior. Aquelles històries maravelloses sobre els colors de l'arc de sant Martí, els prats i les montanyes tenyides de tonalitats rogenques a l'hora que el sol se'n va a dormir, o la llum platejada de la lluna plena feien imaginar les històries més fantàstiques a la Patata Petita, que somiava amb el dia que podria sortir a l'exterior per veure-ho tot amb els seus propis ulls.

Aquell moment va arribar el dia que el senyor pagès va clavar el tràmec dins la terra humida de la patatera tot buscant les patates que portaria a vendre al mercat. Però la descoberta del mòn exterior per la patata Petita va durar exactament 26 segons, els que va trigar el senyor pagès a traslladar-la de la càlida foscor de l'interior de la terra humida a l'obscuritat desconcertant d'un sac de patates.

-Jo no vull estar dins aquest sac-, pensava la patata Petita desolada, mentre era transportada pel senyor pagès cap al mercat de dilluns de Cercaculs del Camp. El meu lloc -pensava ella-, està entre les verdures i els cereals, amb el cuc Poruc i l'escarbat Serrat, tot envoltada de naturaleza, i no fregida en un plat combinat acompanyada d'ous ferrats i salsitxes-. La Petita no podia oblidar les terribles històries que li havien explicat els seus amics insectes sobre el que feien els humans amb els tubercles com ella.

I no s'ho va pensar ni un moment quan va veure un raig de llum que entrava per un forat que hi havia al sac i que seria el camí cap a la llibertat. Així, la Petita va aprofitar el primer sotrac del camí per saltar i caure alliberada molt aprop d'un camp de cols.

Amb la caiguda va quedar una miqueta estabornida però desseguida es va recuperar i va veure que en aquell moment passava pel seu costat un centpeus: -Em dic Gepet, que et puc ajudar?- De seguida, la patata li va preguntar al centpeus si coneixia al cuc Poruc i l'escarbat Serrat. -I tant que els conec, viuen a la patatera que hi ha a l'altre costat de la montanya!-

Aleshores la Petita va pensar que molt aviat seria a la patatera, però el que no es podia imaginar és que al mig del camí hi havia un volcà, i que l'hauria de creuar per poder arribar al seu destí. -No et preocupis!- va dir el centpeus: -hem de trobar un ocell que ens hi porti volant, així de fàcil-. I tots dos van començar a cridar demanant ajuda.

L'àliga els va sentir i va pensar que aquella nit faria un àpat d'allò més bo: Centpeus amanit amb patata. Els va convidar a pujar a la seva espatlla i va sortir volant cap al seu niu. Era el moment que el sol es ponia a l'horitzó, i la Petita va recordar les històries que li explicaven en Poruc i en Serrat a la patatera. Mentrestant l'àliga aterrava al seu niu i el tubercle i el centpeus es miraven desconcertats.

-No et preocupis!- va dir el centpeus que va fer una clau de karate multiplicada per cadascuna de les seves cent potes. Cent claus de karate en una que van disparar l'àliga fora del niu i que van permetre als dos amics sortir fugint d'aquell parany.

En aquell moment la llum platejada de la lluna plena iluminava la patatera i el Gepet i la Petita van correr a refugiar-s'hi mentre l'àliga mig estabornida buscava amb ira les seves víctimes. Però aquesta vegada la patata i el centpeus van ser més ràpids i prudents i van aconseguir entrar a la càlida foscor de l'interior de la terra humida. I allà, la patata Pepeta, la patata Pepita, el cuc Poruc, l'escarbat Serrat, el centpeus Gepet i la patata Petita van celebrar el retrobament amb la festa més sonada que s'havia fet mai a la patatera. I la patata Petita no en va voler saber mai més res del món exterior.