Una nova familia per en Rusky

L'Àngela va cinc dies de colònies. Conte per la nit del dimarts.

En Rusky era un gos de raça Teckel, més comunment conegut com a gos salsitxa. Feia dos mesos que la seva familia l'havia hagut d'abandonar, així que estava trist i desolat, i es passava el dia deambulant d'un lloc a l'altre sense saber molt bé on anar a parar. Les nits eren fredes i les passava tremolant en qualsevol racó i dormint sobre l'asfalt brut i humit.

Un bon dia, després d'haver passat molts dies sense gairebé menjar, en Rusky no es va poder aixecar. No tenia forces ni per obrir els ulls, i es va quedar allà terra estirat com si estigués mort. Un senyor que passava per allà montat sobre el seu cavall va pensar que era mort, i va decidir posar-lo dintre una bossa per mes tard enterrar-lo. Quan va arribar a casa va deixar el cavall a l'estable i també hi va deixar en Rusky dintre la bossa.

El cavall desseguida s'havia adonat que el gos encara era viu, de manera que va agafar el gos cuidadosament amb la seva boca i el va posar sota el seu cos per escalfar-lo. Quan ja s'havia recuperat  el va acompanyar fins on tenia el seu menjar, i tot i que era menjar per cavalls en Rusky s'ho va acabar tot.

Aleshores el senyor va entrar a l'estable i va veure als dos animals ben units, com si fossin una familia d'allò mes ben avinguda. Així que no s'ho va pensar ni un moment i va adoptar al Rusky, qui mai mes va tornar a passar fred, ni gana, ni por, ja que la seva nova familia li va donar tot L'amor i protecció que l'altre no li havia donat. I vet aquí un gos, vet aquí un cavall, que aquest conte s'ha acabat!

La cabra valenta

L'Àngela va cinc dies de colònies. Conte per la nit del dilluns.

 La pastora Helena Mandarina vivia en un país on hi feia molt de fred. Havia d'anar amb molt de compte que les seves cabres i ovelles no morissin congelades. Per tal que el ramat pogués menjar, cada dia havia de recórrer molts kilòmetres per trobar herba fresca. Es llebava molt aviat al matí i ben abrigada atravessava montanyes nevades i rius congelats.

Un dia mentre tornava cap a casa va començar a nevar, el vent bufava amb una violència que mai havia vist, i enmig de la tempesta el camí va desaparèixer i la pastora no va saber com tornar cap a casa. La nit s'apropava i el fred cada cop era més insuportable. En aquestes condicions, les forces de la pastora i el ramat minvaven cada cop més, de manera que poder sortir D'allà cada cop semblava menys probable. Però quan semblava que ja no hi havia cap esperança, una cabra molt valenta va alçar-se enèrgicament i va fer un crit que va ressonar per totes les montanyes. L'animal va començar a caminar, i amb cada passa que feia dibuixava el camí que els guiaria a tots fins la casa. La pastora i la resta del ramat van seguir el camí com van poder, i després de dues hores caminant enmig de la tempesta van poder divisar una llumeta que indicava on estava la casa.

Un cop allà els pares de l'Helena li van preparar un bon plat de sopa que es va menjar vora la llar de foc. Mentrestant el pare tancava les ovelles a l'estable ben abrigades amb la palla. Però no tot el ramat es va quedar a l'estable. La cabra valenta va ser recompensada amb un bon plat de sopa vora la llar de foc al costat de la seva pastora estimada, l'Helena Mandarina.

La sargantana maravellosa

Hi havia una vegada uns científics que van trobar un llangardaix. No era com els altres llangardaixos, aquest era negre, tenia punxes, tenia rodes, també tirava foc i es podia convertir en molts colors. I també tenia volant per que era com un cotxe. El van agafar per mirar-lo i van dir: -que raro, es de joguina! Pero al final es van fer amics.

I conte contat ja s'ha acabat.

Eloi, 5 anys.