La xemeneia que tirava caramels

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una casa que tenia moltes xemeneies, tantes que de lluny semblava que fos un castell. De totes les xemeneies hi surtien diferents columnes de fum, algunes primes com un fil, d'altres transparents com l'aigua, n'hi havia de tots els colors i estils que us pugueu imaginar.

D'entre totes les xemeneies se n'alçava una d'allò més bonica, tota pintada amb ratlles de colors. Era més alta que cap altra xemeneia, la més bonica de totes, però l'única d'on no hi surtia mai res, ni un fum xiquet, menut o esquifit, res de res!!

Bé!! això de que no hi surtia mai res de res és el que es pensaven la gent gran del poble, però tots els nens i nenes sabien que al matí, quan tots els pares i mares estaven treballant a casa o a la feina, començaven a ploure tota mena de xuxeries, carmels de maduixa, xiclets de cocacola, i tot tipus de llaminadures.

Els nens anaven a la casa de les xemeneies i cridaven - visca la xemeneia de colors!-, i omplien la bossa d'anar a l'escola dels dolços que hi havia repartits pel terra. Després, quan els pares els preguntaven com els hi havia anat el dia, sempre responien que havia estat un dels dies més dolços de la seva vida.

Un menu molt celestial

L'Eloi tenia unes ganes bojes de pujar al cel i poder tocar els nuvols per saber de que estaven fets, quin gust tenien, o quina olor feien. Tot i que la mare li havia prohibit, un bon dia va agafar l'escala de les golfes, la va plantar sobre la teulada, i dessegida s'hi va enfilar per poder arribar als nuvols avans de ser descobert.

Quan va ser sobre d'un nuvol blanc el va tastar i va comprobar que era tan dolç com el sucre i tan suau com el coto. Més enllà va veure un nuvol gris de pluja, hi va correr encuriosit i va descobrir que el gust era de sucre moreno, també molt suau, tot i que una miqueta humit pel seu gust.

Una miqueta més lluny, els nuvols de pluja s'havien fos, i un maravellos arc de sant marti omplia el cel amb tots els colors coneguts tant al cel com a la terra. No ho va pensar ni un moment i hi va saltar per tastar-ne cadascun dels colors.

El vermell tenia gust de magrana, el verd de kiwi i el groc de pinya. El taronja gust a mandarina, el marron de xocolata i el lila gust a mora. Buff!! Mai havia menjat tantes coses tan bones.

Amb la panxa ben plena va pensar que ja era hora de tornar a casa, aixi que va decidir tornar als nuvols per arribar a l'escala. Aleshores va veure que el vent se'ls havia emportat. En aquell moment va pensar amb la mare, i es va posar molt trist per no haver-li fet cas, i va pensar que mai més la podria tornar a veure.

Alertat per les llàgrimes i lamentacions, un ocellet que passava per allà li va dir que no es preocupés, ja que podia tornar a casa seva lliscant per l'arc iris com si fos un tubogan. L'Eloi aixi ho va fer i dessegida va poder saltar als braços de la seva mare i li va dir que mai més la tornaria a desobeir.

Amb la panxa ben plena de nuvols i de colors el petit se'n va anar al llit, fatigat per aquella experiència tan apassionant que havia viscut; Havia estat l'aventura més dolça de la seva vida!