11 jul 2011

L'arbre misteriós

Hi havia una vegada una arbre que era d'allò més especial, tenia una fulla de cada tipus i de cada color i de cada forma d'allò més particular. Tenia una fulla cuadrada i de color escarlata, una altra era llargaruda i de color maragda. La del costat era arrodonida de color blau marí, i l'acompanyava una que era molt petita de color siena. I així amb tots i tots els colors i les formes que us pugueu imaginar, no hi havia cap fulla que s'assemblés a qualsevol altra, i això que aquell arbre tenia un total de cincuanta set mil vuit centes noranta cinc fulles, ni una més ni una menys.

Els arbres que creixien al seu voltant estaven una miqueta intrigats, no savien com reaccionar davant d'un arbre tan excèntric. Li preguntaven ...tu que ets? ...un llimoner? ...o un pi? ...o una mimosa? ...un castanyer? Però l'arbre, que ni tan sols ell savia molt bé que era, responia amb aire solemne que ell era unicament allò que veien davant seu, ni més ni menys! Tot i això els altres arbres se l'estimaven tal i com era i n'admiraven la seva originalitat alhora que en desconfiaven, i ell els responia amb una mirada tímida, delicada i prudent.

Un dia el director del museu de Cercaculs del Camp passejava per aquell bosc no molt llunyà del seu poble, quan va anar a parar just al davant d'aquell arbre tan particular, i en aquell moment l'admiració es va apoderar d'ell. No s'ho va pensar dos vegades en demanar que un camió el vingués a buscar, a ell i a l'arbre, i el va fer transplantar just al centre de la sala més visitada del museu. Però no se sap perquè d'un dia a l'altre, l'arbre va començar a perdre aquelles fulles tan espectaculars fins quedar-se sense cap fulla, i tot despullat era contemplat pels visitants del museu que es preguntaven que hi feia un arbre tan ordinari com aquell en un lloc tan important com el museu.

Està clar que tots aquells visitants no veien més enllà del seu nas, fins que un dia va visitar per casualitat el museu un investigador botànic molt important. Quan va descobrir l'arbre de mirada tímida, delicada i prudent no s'ho podia creure: Aquella espècie no es podia separar del seu habitat natural, ja que només allà podia mostrar amb tota intensitat els seus atributs. Se l'havia de retornar inmediatament al seu lloc original, i així ho van fer.

Quan l'arbre es va trobar un altre cop aprop dels seus amics, que se l'estimaven tot i ser tan diferent, va començar a treure les seves millors gales plenes de formes i colors, i la seva mirada tímida, delicada i prudent, va lluïr d'aquella manera tan especial que enamorava a tot aquell que passejava aprop seu. I qui vulgui gaudir d'aquella bellesa, que el busqui pels boscos del seu poble que segur que el trobarà i en quedarà maravellat!