la senyora que sempre volia jugar

Hi havia una vegada una mare molt juganera que no volia marxar mai del parc ni baixar del gronxador. Una mare a qui li encantava mirar els dibuixos a la tele, jugar amb les nines i la pilota i anar amunt i avall amb la bicicleta i els patinets.

La seva filla, en canvi, era una nena ben formal i estava una mica desencantada amb aquella mare tan eixelebrada que tenia! A la nena el que més li agradava era aborrir-se i estar quieta sense fer res!

Un dia fins i tot es van equivocar, i la mare va anar a l'escola i la filla va anar a la feina on treballava la mare, i totes dues ho van saber fer tan bé, que ni els companys d'escola de la nena ni els de la feina de la mare es van adonar del canvi.

Als caps de setmana la filla volia dormir fins tard, pero tan aviat com sortia el sol la mare corria a despertar-la, i després, ... a jugar tot el dia!

Encara avui en dia, que la filla ja ha crescut i té dos nens de tres i sis anys, es pot veure una yaya corrent rera una pilota, o saltant a la corda, o construint castells de sorra fina, i a la filla i als dos nens cridant: -Vinga yaya, que volem marxaaaar!!!

A la nit, la son

Sopa de lletres, engrunes a terra, aigua calenta, respall de dents,contes i més contes, un suspir, un badall, una rialla. Un elefant i una girafa i una tortuga, un viatge al mon de les fades. Un llençol de colors, la cortina tancada, els angelets i la nina blava. Un somni i un desig, una nena i un peix. La llum de la lluna. Un fantasma a sota al llit. Un peto a la galta, una cara que s'amaga sota el llençol. Unes sabatilles velles. Contes per telefon i la caputxeta vermella. Bona nit!

La xemeneia que tirava caramels

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una casa que tenia moltes xemeneies, tantes que de lluny semblava que fos un castell. De totes les xemeneies hi surtien diferents columnes de fum, algunes primes com un fil, d'altres transparents com l'aigua, n'hi havia de tots els colors i estils que us pugueu imaginar.

D'entre totes les xemeneies se n'alçava una d'allò més bonica, tota pintada amb ratlles de colors. Era més alta que cap altra xemeneia, la més bonica de totes, però l'única d'on no hi surtia mai res, ni un fum xiquet, menut o esquifit, res de res!!

Bé!! això de que no hi surtia mai res de res és el que es pensaven la gent gran del poble, però tots els nens i nenes sabien que al matí, quan tots els pares i mares estaven treballant a casa o a la feina, començaven a ploure tota mena de xuxeries, carmels de maduixa, xiclets de cocacola, i tot tipus de llaminadures.

Els nens anaven a la casa de les xemeneies i cridaven - visca la xemeneia de colors!-, i omplien la bossa d'anar a l'escola dels dolços que hi havia repartits pel terra. Després, quan els pares els preguntaven com els hi havia anat el dia, sempre responien que havia estat un dels dies més dolços de la seva vida.

Un menu molt celestial

L'Eloi tenia unes ganes bojes de pujar al cel i poder tocar els nuvols per saber de que estaven fets, quin gust tenien, o quina olor feien. Tot i que la mare li havia prohibit, un bon dia va agafar l'escala de les golfes, la va plantar sobre la teulada, i dessegida s'hi va enfilar per poder arribar als nuvols avans de ser descobert.

Quan va ser sobre d'un nuvol blanc el va tastar i va comprobar que era tan dolç com el sucre i tan suau com el coto. Més enllà va veure un nuvol gris de pluja, hi va correr encuriosit i va descobrir que el gust era de sucre moreno, també molt suau, tot i que una miqueta humit pel seu gust.

Una miqueta més lluny, els nuvols de pluja s'havien fos, i un maravellos arc de sant marti omplia el cel amb tots els colors coneguts tant al cel com a la terra. No ho va pensar ni un moment i hi va saltar per tastar-ne cadascun dels colors.

El vermell tenia gust de magrana, el verd de kiwi i el groc de pinya. El taronja gust a mandarina, el marron de xocolata i el lila gust a mora. Buff!! Mai havia menjat tantes coses tan bones.

Amb la panxa ben plena va pensar que ja era hora de tornar a casa, aixi que va decidir tornar als nuvols per arribar a l'escala. Aleshores va veure que el vent se'ls havia emportat. En aquell moment va pensar amb la mare, i es va posar molt trist per no haver-li fet cas, i va pensar que mai més la podria tornar a veure.

Alertat per les llàgrimes i lamentacions, un ocellet que passava per allà li va dir que no es preocupés, ja que podia tornar a casa seva lliscant per l'arc iris com si fos un tubogan. L'Eloi aixi ho va fer i dessegida va poder saltar als braços de la seva mare i li va dir que mai més la tornaria a desobeir.

Amb la panxa ben plena de nuvols i de colors el petit se'n va anar al llit, fatigat per aquella experiència tan apassionant que havia viscut; Havia estat l'aventura més dolça de la seva vida!

Inventant nuvols

Hi havia una vegada,una nena molt guapa i molt petita, a qui li agradava molt jugar a descobrir quina forma tenien els nuvols. I era a les tardes d'estiu després d'anar a la piscina quan més nuvols hi havia al cel, i quan més bé s'ho passava la nena.

Pero aquell estiu va ser diferent, al cel de Barcelona no hi havia mai ni un nuvol, i la nena pobreta ja no sabia què més inventar-se per entretenir-se. I es que aixo de descobrir les formes dels nuvols era molt més divertit que jugar a la consola, mirar la tele o correr amunt i avall amb la bicicleta.

I després de donar-hi moltes voltes va trobar la solucio. -En comptes de descobrir les formes dels nuvols descobriré els nuvols de les formes,- va pensar. I a partir d'aquell moment va començar a jugar amb els nuvols de les formes.

Va veure un gatet de color blanc i va pensar que en aquella forma s'hi amagava un nuvol de sucre d'aquells que tant li agradava menjar a les festes majors. Rera el fum gris que emergia de la xemeneia de la fabrica va descobrir-hi un nuvol negre d'aquells que pronostiquen tempesta. I en les persones que hi havia al seu voltant, el pare, la mare i el germanet, hi va descobrir piles i pilons de cumulus, d'estratocumulus i de cumulunimbus.

I desde aquell dia tan especial, tothom encertava a dir que aquella nena tan entranyable estava sempre als nuvols.

La vaca que era una gallina

El senyor Baldiri tenia una vaca molt peculiar. Era grossa, blanca i amb taques negres com la resta de vaques, pero hi havia una cosa que la feia diferent de les altres vaques de la granja: Aquella vaca no feia llet, i en comtes d'aixo posava uns ous molt grans com si fos una gallina del tamany d'un cavall!

El senyor Baldiri estava molt preocupat, desconcertat i desesperat, i una mica enfurismat. -Aquesta vaca es la meva ruina-, remugava tot el temps, -i acabarà amb la meva paciència.- I la vaca li contestava amb un to desafiant: -Co-coro-coccc!!!

-Les vaques no parlen aixi,... diuen Muuuuuu, i de tant en tant fan tolon-tolon amb l'esquella.- El senyor Baldiri ja no sabia com fer-ho per reconduir aquella vaca rebel. Pero ella, tenaç amb el seu comportament desobedient, no parava de donar ensurts al seu amo, i va decidir tenyir-se el pèl de color groc i fer-se una cresta al cap simulant ser una gallina de debò.

Ja n'hi ha prou!- va exclamar finalment el senyor Baldiri. I va informar a la seva vaca que si no feia llet inmediatament li treuria ell mateix, obrint-li la panxa amb unes tisores... La vaca, que si una cosa tenia era ser poruga com una gallina, no va tardar ni un segon a satisfer la petició del seu amo i va començar a treure llet.

Però no era una llet de vaca qualsevol, no senyor! No es sap si va ser una nova excentricitat de la vaca, o només una argucia per fer content al seu amo, pero per primera vegada la vaca va fer llet, i aquella primera vegada la va fer amb xocolata! I el senyor Baldiri li va quedar tan agrait que a l'endemà, i al dia següent, i el següent, i cada dia de la setmana de la resta de la seva vida la vaca va fer la llet amb xocolata, i el senyor Baldiri va ser el granjer més feliç que mai havia existit.

L'amic dels ocells

L'Octavi Poma era el personatge més famos de Cercaculs del Camp. Era molt alt, exegeradament desproporcionat, i superava amb dos pams el campanar de l'esglesia. Els seus pares van haver de comprar totes les cases del costat esquerra del carrer major per tal que pogués estirar les cames al llit a l'hora d'anar a dormir. Amb el temps aquell carrer va passar a dir-se Rambla del Femur de l'Octavi Poma.

Al principi, la seva alçada generava desconfiança amb els veins. Els més grans baixaven el cap quan passaven pel seu costat avergonyits pel fet que un nen tans anys més petit pogués ser moltissim més alt que tots ells junts. Els petits li gastaven totes les bromes que coneixien i no volien jugar amb ell.

Resignat a tenir una infancia tan desgraciada, trista i aburrida, l'Octavi passava tot el dia assegut dalt del turo contemplant nuvols, avions i ocells de tota mena. Va passar tantes hores acompanyat de pardals, orenetes, gavines, falcons, àligues i ratpenats, que va poder traduir a la llengua dels humans el complexe vocabulari de les aus, desvetllant tots els misteris pendents de resoldre en el mon de l'ornitologia.

¿Quin sistema de navegacio utilitzen els ocells per poder volar quan hi ha boira? ¿Com ho fan per dormir a l'aire quan atrevessen els oceans? Estudiosos dels ocells de tot el mon li feien aquestes i altres preguntes, i fins i tot l'alcalde li va regalar un teléfon mobil per tal que no s'hagués d'ajupir cada cop que un d'aquells cientifics li feia una nova pregunta.

I va ser aixi com l'Octavi Poma es va fer famos més enllà de la comarca del rierol i va passar a ser el personatge més ilustre i reconegut de Cercaculs, i els seus tractats sobre les aus van ser traduits a tots els idiomes del mon, inclos l'idioma dels ocells!!!

L'ultima postal

No sabia com reaccionar, estava feta un embolic. Era tan fàcil com trucar-lo i dir-li que no podia parar de pensar amb ell. Pero era tan complicat... i tan angoixant com esperar la seva trucada. Poder despenjar el telefon i explicar-li quant necessitava sentir la seva veu!

La bicicleta Ramona

La bicicleta Ramona era la mes rapida del mon. En un instant creuava el poble de dalt abaix, atravessava el bosc i enfilava la montanya! Totes les bicicletes se la miraven amb certa enveja, pero desseguida la bicicleta Ramona desapereixia, diligent, cap al seu desti. Quan arribava a casa es posava una miqueta d'aire a les rodes, s'engrassava la cadena i s'abrillantava tota ella per tornar a ser la mes trempada.

Pero vet aqui que un bon dia, la Ramona es va despertar una mica encarcarada, i li va costar molt fer les primeres pedelades. Sorprenentment les altres bicicletes l'adelantaven de la forma mes simple. Va probar de posar mes oli a les marxes, va ajustar be els frens i va apretar tots els cargols, pero continuava sent la mes lenta de totes.

Van passar els dies i les nits i no hi havia manera que la bicicleta Ramona tornés a ser la mateixa d'avans. Aixi que es va començar a posar molt trista, molt trista, i cada nit es sentia com surtien un plors fins i delicats de la casa on vivia.

Un dia que anava pedelant pel carrer ben abatuda, es va trobar un follet màgic. -Que et passa bicicleta Ramona? - li va preguntar. -Estic tan cansada que a la tercera pedelada ja no puc continuar, estic molt dèbil, no tinc forces per res-.

-Pobre bicicleta Ramona, jo t'ajudaré-, li va dir el follet, -pero avans m'hauries de portar a la sortida del poble!! -Com vulguis, pero anirem tan i tan lents que fins i tot l'anciana bicicleta Carmeta de l'any de la bici castanya ens atraparà- va respondre mig plorosa.

Al cap d'una estona ben llarga van arribar al seu desti. El follet màgic li va agrair l'esforç que havia fet i es va treure el barret llarg i vermell. Va pronunciar unes paraules màgiques, la va tocar amb el barret màgic i ...SORPRESA!! Unes sabates llampants, d'aquelles que porten els esportistes d'èlit, van apareixer als pedals de la Ramona!! Va començar a pedalar, i a correr, i a saltar, i va tornar a ser la més ràpida de totes.

-Gràcies!- va exclamar ben contenta. Ara no només tornava a ser la bicicleta més ràpida de totes, sino que era la més original!!!

Llagrimes de colors ...

La princeseta Angeleta era molt i molt afortunada ja que al castell on vivia hi havia la piscina mes alucinant que cap nen i nena es pugui imaginar: Una super piscina amb l'aigua d'un color rosa tan intens com un xiclet de polo de maduixa.

La noticia d'aquella piscina tan increible va donar la volta al mon i tots els nens de tots els continents s'hi volien banyar, com a minim, un cop a la vida. Per aixo va decidir que aquell dissabte convidaria a qui ho vulgues a banyar-s'hi.

A la cita no hi va faltar cap infant, l'expectacio era maxima. Hi havia nens i nenes de tots els colors, de totes les edats i de totes les mides; blancs i negres, de pell roja i de pell groga, rossos i morenos.

Tots es van presentar a l'esdeveniment amb un somriure d'orella a orella. Pero vet aqui que de cop i volta, quan la princeseta Angeleta va obrir la porta per anar a la piscina tot va donar un gir de 180 graus.

Ningu sabia com havia pogut passar, pero la piscina era buida, nomes uns bassals d'aigua rosa xiclet de polo de maduixa restaven al fons de la piscina esperant a ser evaporats. L'emocio es va tornar decepcio, i les enormes rialles es van convertir en els plors mes grans que mai s'havien vist.

Aquelles llagrimes saltaven per tot arreu, i eren tants els nens i nenes que s'havien reunit al castell de la princeseta Angeleta, que de sobte la piscina es va omplir un altre cop. Pero el que ningu s'esperava era que cadascuna de les llagrimes era d'un color diferent.

Els nens de la Patagonia, a l'Argentina, ploraven llagrimes de color blau com les glaceres; les nenes d'Arizona, als Estats Units, gotes de color roig com les del riu Colorado; els de Queensland, a Australia, aigua de color turquesa com la dels esculls de corall; una nena de Benares, a la India, llagrimes de color groc directament importades del riu Ganges; un nen de Barcelona plorava gotes platejades com la font de canaletes; I una nena de Tombuctu, a Mali, feia saltar llagrimes daurades com les dunes del desert del Sahara.

I com que alla hi havia mainada tan diversa, d'indrets i cultures tan diferents, sense donar-se'n compte la piscina ben aviat va tornar a estar plena amb tots els colors de l'arc de sant marti.

Lo que me llevo ...

Me llevo solo a mi chica, me llevo una musica, me llevo una sonrisa y una lagrima, y me llevo mis cosas favoritas y una pelicula.

También me llevo una bicicleta, me llevo todos los colores, me llevo un saxofon y una hamaca, y me llevo un saludo y una sonrisa. Y me llevo solo un momento.

Al fin me llevo un sueño metido en una canasta, y un sol y una luna en una botella de Shingani, me llevo unos zapatos para bailar y me llevo un mapa.

Me lo llevo todo y lo envuelvo en una palabra y tomo el primer colectivo que me lleve a mi.

He pintat un somriure petit, dolç com la vida. He composat un plor sensible, afilat com un crit. He estat pare d'un dia i d'una nit, d'una rialla i d'un xarlot, d'una pregunta i d'un perquè si.

Feliç 2009

La meva vida

El mar, la mar, el que sigui, ..., la meva vida, l'estiu, el calor, la suor, la sorra enganxada a la pell, ..., l'asfalt enfonsat a la galta, mercromina als genolls... els mosquits, les cireres, la BH, les enganxines, pantalons curts i camises de quadros de màniga curta, ..., els pins de 'Can Marull', geyperman i madelman a la casa de Fornells, lluny del mar, la mar, la meva vida.

Passen 15 anys sense volar, m'aixaco al matí, em poso les 'camping' i un jersei de ratlles, estic fent dit a la carretera de l'Estartit. Pujo al camió d'un repartidor qualsevol que em portarà al xiringuito. Espero als jefes dormint placidament a la sorra, sota un sol intens, en una ressaca inmensa. Corro amunt i avall amb cafés, cervezes, pepsi-coles, berberetxos, patates, llimonades, bitters, i quant tot s'acaba m'assento a la terraça i espero a que arribin les meves novies eventuals i m'interpreto en aquesta pel.licula de colors en blanc i negre.

Passen 15 anys volant, tinc una especialitat estable i una feïna efímera, una familia estable i una edat efimera, aprop del mar, aprop de la meva vida.