La xemeneia que tirava caramels

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una casa que tenia moltes xemeneies, tantes que de lluny semblava que fos un castell. De totes les xemeneies hi surtien diferents columnes de fum, algunes primes com un fil, d'altres transparents com l'aigua, n'hi havia de tots els colors i estils que us pugueu imaginar.

D'entre totes les xemeneies se n'alçava una d'allò més bonica, tota pintada amb ratlles de colors. Era més alta que cap altra xemeneia, la més bonica de totes, però l'única d'on no hi surtia mai res, ni un fum xiquet, menut o esquifit, res de res!!

Bé!! això de que no hi surtia mai res de res és el que es pensaven la gent gran del poble, però tots els nens i nenes sabien que al matí, quan tots els pares i mares estaven treballant a casa o a la feina, començaven a ploure tota mena de xuxeries, carmels de maduixa, xiclets de cocacola, i tot tipus de llaminadures.

Els nens anaven a la casa de les xemeneies i cridaven - visca la xemeneia de colors!-, i omplien la bossa d'anar a l'escola dels dolços que hi havia repartits pel terra. Després, quan els pares els preguntaven com els hi havia anat el dia, sempre responien que havia estat un dels dies més dolços de la seva vida.