Una nova familia per en Rusky

L'Àngela va cinc dies de colònies. Conte per la nit del dimarts.

En Rusky era un gos de raça Teckel, més comunment conegut com a gos salsitxa. Feia dos mesos que la seva familia l'havia hagut d'abandonar, així que estava trist i desolat, i es passava el dia deambulant d'un lloc a l'altre sense saber molt bé on anar a parar. Les nits eren fredes i les passava tremolant en qualsevol racó i dormint sobre l'asfalt brut i humit.

Un bon dia, després d'haver passat molts dies sense gairebé menjar, en Rusky no es va poder aixecar. No tenia forces ni per obrir els ulls, i es va quedar allà terra estirat com si estigués mort. Un senyor que passava per allà montat sobre el seu cavall va pensar que era mort, i va decidir posar-lo dintre una bossa per mes tard enterrar-lo. Quan va arribar a casa va deixar el cavall a l'estable i també hi va deixar en Rusky dintre la bossa.

El cavall desseguida s'havia adonat que el gos encara era viu, de manera que va agafar el gos cuidadosament amb la seva boca i el va posar sota el seu cos per escalfar-lo. Quan ja s'havia recuperat  el va acompanyar fins on tenia el seu menjar, i tot i que era menjar per cavalls en Rusky s'ho va acabar tot.

Aleshores el senyor va entrar a l'estable i va veure als dos animals ben units, com si fossin una familia d'allò mes ben avinguda. Així que no s'ho va pensar ni un moment i va adoptar al Rusky, qui mai mes va tornar a passar fred, ni gana, ni por, ja que la seva nova familia li va donar tot L'amor i protecció que l'altre no li havia donat. I vet aquí un gos, vet aquí un cavall, que aquest conte s'ha acabat!

La cabra valenta

L'Àngela va cinc dies de colònies. Conte per la nit del dilluns.

 La pastora Helena Mandarina vivia en un país on hi feia molt de fred. Havia d'anar amb molt de compte que les seves cabres i ovelles no morissin congelades. Per tal que el ramat pogués menjar, cada dia havia de recórrer molts kilòmetres per trobar herba fresca. Es llebava molt aviat al matí i ben abrigada atravessava montanyes nevades i rius congelats.

Un dia mentre tornava cap a casa va començar a nevar, el vent bufava amb una violència que mai havia vist, i enmig de la tempesta el camí va desaparèixer i la pastora no va saber com tornar cap a casa. La nit s'apropava i el fred cada cop era més insuportable. En aquestes condicions, les forces de la pastora i el ramat minvaven cada cop més, de manera que poder sortir D'allà cada cop semblava menys probable. Però quan semblava que ja no hi havia cap esperança, una cabra molt valenta va alçar-se enèrgicament i va fer un crit que va ressonar per totes les montanyes. L'animal va començar a caminar, i amb cada passa que feia dibuixava el camí que els guiaria a tots fins la casa. La pastora i la resta del ramat van seguir el camí com van poder, i després de dues hores caminant enmig de la tempesta van poder divisar una llumeta que indicava on estava la casa.

Un cop allà els pares de l'Helena li van preparar un bon plat de sopa que es va menjar vora la llar de foc. Mentrestant el pare tancava les ovelles a l'estable ben abrigades amb la palla. Però no tot el ramat es va quedar a l'estable. La cabra valenta va ser recompensada amb un bon plat de sopa vora la llar de foc al costat de la seva pastora estimada, l'Helena Mandarina.

La sargantana maravellosa

Hi havia una vegada uns científics que van trobar un llangardaix. No era com els altres llangardaixos, aquest era negre, tenia punxes, tenia rodes, també tirava foc i es podia convertir en molts colors. I també tenia volant per que era com un cotxe. El van agafar per mirar-lo i van dir: -que raro, es de joguina! Pero al final es van fer amics.

I conte contat ja s'ha acabat.

Eloi, 5 anys.

El cavaller sense cavall

Fa molt i molt de temps hi havia un cavaller que no tenia cavall, i quan havia d'anar a lluitar contra els dracs més terribles i salvar les fràgils princeses de les seves urpes ho havia de fer amb bicicleta. Sí, sí, amb una bicicleta de passeig de color negre preparada per ell mateix per soportar el rigor de les terribles batalles amb peces barrejades de diferents bicicletes.

Quan arribava a l'escenari del conflicte, els allà presents s'enreien una miqueta i desconfiaven de la eficàcia d'aquell cavaller tan poc convencional, però quan es plantava davant del perill amb l'escut i l'espasa tot disposat a combatre l'enemic, els dubtes s'esvaïen i el cavaller no acabava el combat fins haver assolit els seus objectius.

Tot això va passar d'aquesta manera fins el dia que el cavaller sense cavall va haver d'anar a combatre el terrible drac de cinc caps que assolava el regne veï de Cercaculs del camp. Quan va arribar allà, pedalant amb la seva bicicleta barrejada, el drac estava treient foc per les cinc boques dels cinc caps, destroçant tot allò que es trobava al davant, atemorint tothom que havia tingut la mala sort de trobar-se al seu davant.

El cavaller no s'ho va pensar dos vegades, va saltar de la bici i prenent l'espasa i l'escut va retar el drac a lluitar amb ell. El drac terrible va fer un crit terrorífic i va llençar una flamarada cap al cavaller que amb prou feïna va poder esquibar amb l'escut. La lluita va durar dos hores infinites i els dos contrincants van aguantar els atacs de l'altre i van mostrar les seves millors armes.

Finalment el cavaller va perdre totes les seves forces i el drac va obrir una de les seves cinc boques immenses i tot d'una es va empassar el cavaller sense cavall. Però aquell cavaller no abandonava mai el combat, ni tan sols allà dintre la panxa del drac va cedir en la consecució dels seus objectius. Va agafar l'espasa i va començar a clavar-la amunt i avall deixant l'estomac de la bestia ben foredat. El drac no va poder resistir aquella ràfaga de cops d'espasa de manera que va omplir la panxa d'aire i d'una bocanada va expulsar el cavaller cap a l'exterior.

El cavaller sense cavall va sortir volant per sobre del cap del drac uns cent o doscents metres, i l'atzar va voler que aterrés just al centre del llom de l'animal, tal i com si el volgués montar com qui monta un cavall. Un cop allà dalt, amb l'espasa enganxada al coll de la fera a punt per donar el cop mortal, el cavaller va fer jurar el drac que si li perdonava la vida hauria de deixar de fer malifetes i restar per sempre més a la seva disposició portant-lo allà on el cavaller ho necessités.

I Així va ser com mai més ningú el va anomenar com el cavaller sense cavall, a partir d'aquell moment seria conegut arreu del mòn com el cavaller del drac. I amb la unió de la força dels dos mai més ningú va tornar a fer el mal en cap lloc del mòn.

La patata Petita

La patata Petita havia crescut feliç al voltant de la terra humida de la seva patatera, jugant amb les seves germanetes la Pepeta i la Pepita, i amb la companyia del cuc Poruc i l'escarbat Serrat que li explicaven històries sorprenents sobre el món exterior. Aquelles històries maravelloses sobre els colors de l'arc de sant Martí, els prats i les montanyes tenyides de tonalitats rogenques a l'hora que el sol se'n va a dormir, o la llum platejada de la lluna plena feien imaginar les històries més fantàstiques a la Patata Petita, que somiava amb el dia que podria sortir a l'exterior per veure-ho tot amb els seus propis ulls.

Aquell moment va arribar el dia que el senyor pagès va clavar el tràmec dins la terra humida de la patatera tot buscant les patates que portaria a vendre al mercat. Però la descoberta del mòn exterior per la patata Petita va durar exactament 26 segons, els que va trigar el senyor pagès a traslladar-la de la càlida foscor de l'interior de la terra humida a l'obscuritat desconcertant d'un sac de patates.

-Jo no vull estar dins aquest sac-, pensava la patata Petita desolada, mentre era transportada pel senyor pagès cap al mercat de dilluns de Cercaculs del Camp. El meu lloc -pensava ella-, està entre les verdures i els cereals, amb el cuc Poruc i l'escarbat Serrat, tot envoltada de naturaleza, i no fregida en un plat combinat acompanyada d'ous ferrats i salsitxes-. La Petita no podia oblidar les terribles històries que li havien explicat els seus amics insectes sobre el que feien els humans amb els tubercles com ella.

I no s'ho va pensar ni un moment quan va veure un raig de llum que entrava per un forat que hi havia al sac i que seria el camí cap a la llibertat. Així, la Petita va aprofitar el primer sotrac del camí per saltar i caure alliberada molt aprop d'un camp de cols.

Amb la caiguda va quedar una miqueta estabornida però desseguida es va recuperar i va veure que en aquell moment passava pel seu costat un centpeus: -Em dic Gepet, que et puc ajudar?- De seguida, la patata li va preguntar al centpeus si coneixia al cuc Poruc i l'escarbat Serrat. -I tant que els conec, viuen a la patatera que hi ha a l'altre costat de la montanya!-

Aleshores la Petita va pensar que molt aviat seria a la patatera, però el que no es podia imaginar és que al mig del camí hi havia un volcà, i que l'hauria de creuar per poder arribar al seu destí. -No et preocupis!- va dir el centpeus: -hem de trobar un ocell que ens hi porti volant, així de fàcil-. I tots dos van començar a cridar demanant ajuda.

L'àliga els va sentir i va pensar que aquella nit faria un àpat d'allò més bo: Centpeus amanit amb patata. Els va convidar a pujar a la seva espatlla i va sortir volant cap al seu niu. Era el moment que el sol es ponia a l'horitzó, i la Petita va recordar les històries que li explicaven en Poruc i en Serrat a la patatera. Mentrestant l'àliga aterrava al seu niu i el tubercle i el centpeus es miraven desconcertats.

-No et preocupis!- va dir el centpeus que va fer una clau de karate multiplicada per cadascuna de les seves cent potes. Cent claus de karate en una que van disparar l'àliga fora del niu i que van permetre als dos amics sortir fugint d'aquell parany.

En aquell moment la llum platejada de la lluna plena iluminava la patatera i el Gepet i la Petita van correr a refugiar-s'hi mentre l'àliga mig estabornida buscava amb ira les seves víctimes. Però aquesta vegada la patata i el centpeus van ser més ràpids i prudents i van aconseguir entrar a la càlida foscor de l'interior de la terra humida. I allà, la patata Pepeta, la patata Pepita, el cuc Poruc, l'escarbat Serrat, el centpeus Gepet i la patata Petita van celebrar el retrobament amb la festa més sonada que s'havia fet mai a la patatera. I la patata Petita no en va voler saber mai més res del món exterior.

L'arbre misteriós

Hi havia una vegada una arbre que era d'allò més especial, tenia una fulla de cada tipus i de cada color i de cada forma d'allò més particular. Tenia una fulla cuadrada i de color escarlata, una altra era llargaruda i de color maragda. La del costat era arrodonida de color blau marí, i l'acompanyava una que era molt petita de color siena. I així amb tots i tots els colors i les formes que us pugueu imaginar, no hi havia cap fulla que s'assemblés a qualsevol altra, i això que aquell arbre tenia un total de cincuanta set mil vuit centes noranta cinc fulles, ni una més ni una menys.

Els arbres que creixien al seu voltant estaven una miqueta intrigats, no savien com reaccionar davant d'un arbre tan excèntric. Li preguntaven ...tu que ets? ...un llimoner? ...o un pi? ...o una mimosa? ...un castanyer? Però l'arbre, que ni tan sols ell savia molt bé que era, responia amb aire solemne que ell era unicament allò que veien davant seu, ni més ni menys! Tot i això els altres arbres se l'estimaven tal i com era i n'admiraven la seva originalitat alhora que en desconfiaven, i ell els responia amb una mirada tímida, delicada i prudent.

Un dia el director del museu de Cercaculs del Camp passejava per aquell bosc no molt llunyà del seu poble, quan va anar a parar just al davant d'aquell arbre tan particular, i en aquell moment l'admiració es va apoderar d'ell. No s'ho va pensar dos vegades en demanar que un camió el vingués a buscar, a ell i a l'arbre, i el va fer transplantar just al centre de la sala més visitada del museu. Però no se sap perquè d'un dia a l'altre, l'arbre va començar a perdre aquelles fulles tan espectaculars fins quedar-se sense cap fulla, i tot despullat era contemplat pels visitants del museu que es preguntaven que hi feia un arbre tan ordinari com aquell en un lloc tan important com el museu.

Està clar que tots aquells visitants no veien més enllà del seu nas, fins que un dia va visitar per casualitat el museu un investigador botànic molt important. Quan va descobrir l'arbre de mirada tímida, delicada i prudent no s'ho podia creure: Aquella espècie no es podia separar del seu habitat natural, ja que només allà podia mostrar amb tota intensitat els seus atributs. Se l'havia de retornar inmediatament al seu lloc original, i així ho van fer.

Quan l'arbre es va trobar un altre cop aprop dels seus amics, que se l'estimaven tot i ser tan diferent, va començar a treure les seves millors gales plenes de formes i colors, i la seva mirada tímida, delicada i prudent, va lluïr d'aquella manera tan especial que enamorava a tot aquell que passejava aprop seu. I qui vulgui gaudir d'aquella bellesa, que el busqui pels boscos del seu poble que segur que el trobarà i en quedarà maravellat!

La nena que va perdre el nom

El dimarts al matí l'Àngela es va despertar molt d'hora per anar a l'escola com cada dimarts al matí, va esmorzar, es va rentar la cara, va fer un petó al pare i a la mare i va marxar ven contenta cap al cole. Pel camí anava saltant i jugant com feia cada dimarts al matí que anava a l'escola, i sense donar-se'n compte va perdre l'última lletra del seu nom, la A. Només un minut més tard es va trobar la millor amiga de classe, que li va dir molt feliç: -Hola Àngel!

-Que extrany- va pensar ella, -s'ha oblidat l'última lletra!- Però no li va donar més importancia i totes dues van continuar felices com perdius el camí cap el cole. Quan van arribar es va abraçar intensament amb les altres amiguetes que les estaven esperant puntuals a la porta de classe, i abraçada vé abraçada và, va perdre una altra lletra del nom, aquest cop la penúltima, la L.

Veient que les nenes s'entretenien al passadís, la senyo les va avisar, -vinga Elsa, Ona, Ànge... cap a dins!- L'Àngela no s'ho podia creure, la mestra, qui ho sabia casi tot s'havia equivocat amb el seu nom, i fins i tot li va fer una miqueta de riure! Com que a primera hora del matí tocava classe de psicomotricitat, els nens i les nenes es van treure les sabates, sabatilles, sandàlies i botes d'aigua, i van començar a saltar i donar tombarelles sobre les colxonetes.

I un altre cop, sense notar-ho gens ni mica, va perdre una altra lletra del nom, aquest cop l'avantpenúltima, la E. Va arribar l'hora del patí, i en Sam va exclamar ben content: -Àng, vens a jugar al Roda-roda!?- Buff, ja li estava pujant la mosca al nas, quina mania li havia agafat a tothom amb oblidar les lletres del seu nom? Però eren tantes les ganes de jugar sense parar amb el seu bon amic que va oblidar rapidament aquella creuada contra el seu nom tan bonic i va començar a donar voltes i més voltes al Roda-roda.

I com no, amb la barreja de velocitat, mareig i emoció del moment, no va reparar amb que una altra lletra del seu nom va sortir volant, aquest cop va ser la tercera, la G. Al migdia a punt de dinar, la monitora del menjador la va rebre amablement quan la va veure: -Hola Àn, com va la gana!- Quan ho va sentir no se'n sabia venir, -però què és aquest despropòsit?!- va xisclar. Però tothom tenia tanta gana que ni se'n van adonar.

Després de dinar tocava anar a la piscina i això a tots els nens i nenes els encantava! Nomès arribar van afanyar-se a despullar-se i tornar-se a vestir amb el banyador, el gorro i les xancletes, i van còrrer a llençar-se de caps a l'aigua. L'Àngela va fer un salt tan gran que va arribar quasi bé al final de la piscina, i un cop més, sense poder-hi fer res per que no ho va veure ni notar, va perdre la segona lletra del seu nom, la N.

Ja a l'escola i al final d'una jornada tan rara com aquella, la senyoreta és va despedir de cadascún dels seus alumnes fins l'endemà. -Adeu À- va dir amb una veu molt dolça quan l'Àngela va passar pel seu costat. -El que em faltava!- va pensar cansada de que tothom s'hagués proposat retallar-li el nom per totes bandes.

L'Àngela es va afanyar a tornar a casa per explicar-ho tot al pare i la mare. Va pujar les escales rapidament i en l'últim escaló va perdre l'última lletra que li restava, la À. El pare i la mare li van fer un petò i una abraçada ven gran i li van dir tots dos a l'hora: -Hola Hmmm!-

-Prou!- es va dir, -he de fer alguna cosa per acabar amb aquesta paranoia!- I va decidir desfer tot el que havia fet d'ençà que havia començat a perdre lletres del nom. Pel camí cap a l'escola és va trobar una lletra A tirada pel terra i se la va guardar a la motxilla. Després a la porta de l'escola ón s'havia reunit amb les seves amigues, es va trobar la lletra L. Més endavant a la classe de psicomotricitat es va trobar una lletra E sota una colxoneta. Al pati, al costat del Roda-roda, es va trobar la lletra G coberta de sorra. Va continuar la investigació a la piscina de l'escola, i allà al terra humit es va trobar la lletra N. Va continuar buscant de camí cap a casa, i sota la catifa del replà de casa seva es va trobar la lletra À més maravellosa que mai hauria pogut imaginar. I va ser així com l'Àngela va tornar a reunir totes les lletres del seu nom, i un cop a casa el pare i la mare la van rebre amb un -Hola ÀNGELA!- que li van semblar les paraules més maravelloses que mai hauria escoltat.I vet aquí una L, i vet aquí una A, que aquest conte ja se'n va!

Baltasar

Gaspar

Melchor

Personatges pel conte El misteri de l'ocell desaparegut.

L'Eloi i els reis mags!

Aquell dia, l'Eloi es va despertar moltissim més aviat de lo habitual, era el dia de reis i un munt de regals l'esperaven al menjador al costat de l'arbre. Desseguida l'Eloi va fer un salt del llit i va correr cap a la disfressa de príncep valent amb l'espasa de plata i l'avió groc que l'hi havia demanat als reis.

Però quan va arribar al peu de l'arbre no hi va trobar res de res, cap regal, cap caixa embolicada amb paper de colors, res no havia canviat de com ho havia deixat la nit anterior avans d'anar a dormir. L'eloi va córrer ràpidament fins l'habitació dels pares, i amb una llàgrima lliscant pels ulls els hi va explicar el que havia passat. Llavors els pares li van explicar que els reis havien pujat amb l'escala per deixar els regals com cada any, però quan estaven a punt d'arribar a casa seva, un cop de vent molt fort va tombar l'escala i no van poder arribar fins el seu balcó.

Aleshores l'Eloi va començar a plorar tan fort que tots els veïns i els nens del poble van sentir el desconsol i desesperació que l'envaia. El van intentar consolar entre tots, grans i petits, però l'Eloi no es conformava amb una simple explicació a un fet tan tràgic. En aquell moment va decidir que aniria a Orient a buscar els reis per esbrinar el que havia passat.

Però es clar, l'Orient està molt lluny, i l'Eloi no savia ni tan sols com començar el camí per arribar-hi. Li va preguntar a la senyora Lina la bibliotecaria, que sense cap dubte era la persona més savia que coneixia. Ella li va explicar que hauria de ser molt valent i estar preparat per un viatge molt llarg que hauria de començar seguint els rètols que porten a França.

Sense pensar-s'ho, l'Eloi va saltar a la bicicleta i va començar a pedalar. Va atrevessar boscos, montanyes, rius, ... i al cap d'uns dies va arribar a França. Allà va preguntar a la gent cap on havia de continuar, i va seguir les indicacions cap a Itàlia, i quan va arribar a la punta de tot del país va trobar un mar inmens que va poder atrevessar gràcies a un pescador que el va portar amb la seva barca fins a Grècia, i desde allà va creuar tot Turquia, Siria, Jordania i Aràbia Saudita.

Buff! Havia estat un viatge increible que havia durat setmanes i que l'havia portat dels prats verds del seu poble a l'imens desert de l'Orient. per fi havia arribat! El seu destí l'esperava allà dalt de la montanya més alta, en un castell maravellós digne d'unes personalitats tan extraordináries com els reis mags. Ningú mai havia estat en aquell castell màgic, només els reis i els patjes reials!

Va preguntar a un dels patjes que hi havia a la porta d'entrada al castell com podia fer-ho per parlar amb els reis, però aquest li va dir que cap nen podia entrar al castell màgic. Però el rei blanc que estava a la finestra el va veure i desseguida el va reconèixer i va recordar que no havien pogut arribar fins a casa seva. Rapidament el va anar a rebre a l'entrada del castell i el va convidar a passar.

L'Eloi no s'ho creia, estava al castell amb el rei Melchor en persona! Allà va conèixer al Gaspar i al Baltassar i tots junts van fer una visita al castell on els tres reis amagaven els seus secrets més màgics. Va veure com preparaven els regals pel proper nadal i també l'arxiu on hi havia totes les cartes que havien rebut de tots els nens del món amb anotacions fetes per ells mateixos on indicaven si els nens s'havien portat bé o no.

I allà hi havia la seva carta on demanava la disfressa de príncep valent amb l'espasa de plata i l'avió groc, i al sobre hi havia una inscripció que deia que no ho havien pogut entregar a temps. El que no s'explicaven era com s'els hi havia pogut oblidar. Però es clar, els reis són mags però també son persones, i tots ens podem equivocar, i més amb la feinada que tenen. L'Eloi de seguida ho va entendre i es va quedar més tranquil ja que ara sabia el que havia passat. I a més el millor regal que havia pogut tenir era haver conegut als tres reis en persona i poder estar amb ells al seu castell màgic.

Els treis reis li van entregar la disfressa, l'espasa i l'avió de joguina i el van acompanyar amb el seu carruatge màgic fins a casa seva. Es van despedir amb un petó i una abraçada ben forta i a partir d'aquell moment l'Eloi sempre més va ser el primer nen en rebre els regals dels reis. I també era l'únic a qui els reis despartaven quan arribaven a casa seva per mostrar-li els regals ells mateixos i no oblidar mai aquella amistat tan especial!

La nena i el nadal

Hi havia una vegada una nena a qui el papa Noel li feia por, i un dia la seva mare li va dir: es que el papa Noel porta regals a tothom, tu mateixa si no vols que et porti regals!

Després la nena va tapar les xemeneies per que el papa Noel no entrés. Llavors la nena va destapar les xemeneies i el papa Noel li va portar molts regals i va ser feliç per sempre més!

Àngela Blanca.

Ser girasol és molt difícil!

Et desperten molt aviat al matí, t’obliguen a posar-te guapo i a acabar-te tot l’esmorzar!

A vestir-te depressa, carregar amb la motxilla amunt i avall, i correr ràpid cap a l’escola. I sobretot, a cultivar-te i aprendre.

Quan estàs més a gust jugant amb les joguines les has d’endreçar, acabar-te tot el dinar, pintar i fer els deures.

I a sobre posar-te al dia amb les noves tecnologies, recordar fer pipí i caca, ...
Però ser girasol és el millor que m’ha passat!

La princeseta MuhTxaTxa

Hi havia una vegada un regne molt llunyà, al bell mig del continent africà, on hi vivia la princeseta MuhTxaTxa. En aquell regne no hi vivia cap nen ni cap nena, a excepció de la nostra princeseta, que es sentia molt trista per no poder compartir la seva vida amb cap infant com ella. Només podia comptar amb la companyia dels grans, que tot i que la cuidaven molt bé, es passaven el dia mirant el futbol a la tele, o escoltant les noticies, o llegint el diari, o fent el dinar o el sopar o posant la rentadora o tantes i tantes coses que fan els grans i que, es clar, els més menuts com la princeseta MuhTxaTxa trobaven d'allò més aborrit.

Així que cansada de tant d'aborriment, un bon dia va montar a sobre del seu elefant Maxell i va decidir de viatjar fins al regne veí amb l'esperança de trobar-hi aquells nens i nens amb qui sempre havia somiat. Però la seva decepció va ser molt gran quan va veure que en aquell país tampoc hi vivia cap nen. La princeseta no va desistir i va continuar el seu periple, visitant tots els regnes que trobava, atrevessant selves, deserts, montanyes immenses i rius que semblaven mars, però en lloc va trobar cap nen.

Fins i tot la princeseta MuhTxaTxa i l'elefant Maxell van haver de creuar un mar sencer, i després de fer-ho, van arribar a la ciutat de Barcelona. La princeseta va preguntar al rei i la reina d'aquella ciutat on podia trobar algún nen, si es que n'hi havia algún, i aquests no van dubtar d'assenyalar a dalt de tot de la muntanya que s'aixecava just al costat de la ciutat.

Desseguida, la princeseta MuhTxaTxa i el seu acompanyant van pujar cap aquell indret que anomenaven Tibidabo, i ni van trobar tants de nens i nenes, que la seva emoció va ser immensa. I es clar, els nens i nenes van quedar marevellats amb aquella princesa tan exòtica que viatjava amb un elefant. I no van passar cinc minuts que tots plegats ja estaven jugant, saltant, rient, i fent totes aquelles coses que la princeseta, al seu país tan llunyà mai havia pogut fer, tot i que sempre havia pogut sommiar.

Contes dibuixats

Descobriments sensacionals

Un bon mati, la petita princesa es va despertar molt contenta i amb moltes ganes de riure i jugar amb els seus pares i el seu germanet despres de dormir tota la nit com un tronc. Va obrir els ulls rapidament, pero quina sorpresa quan no va veure res al seu voltant; tot era fosc.

Va pensar que encara estava dormint, pero de seguida va sentir les veus del germanet, el pare i la mare, tot i que no els podia veure. Germaneeet! - va cridar. -Uaua Gugu gugu- va respondre el petito. Aleshores el germanet va agafar la ma de la princeseta. En aquell moment, la petita el va coneixer d'una manera molt especial. De seguida va notar mes que mai la calor de la seva pell suau. Li va tocar el nas menut, els cabells delicats com un angelet. Fins i tot va gaudir amb aquella barreja d'olor a colonia i papilles tan caracteristica del seu germanet.

Despres va cridar la mare i va notar uns llavis molt dolços, i un peto que la va acabar de tranquilitzar del tot. Aquella veu tan dolça que ara es feia mes present que mai la va omplir de calma. Va notar un cabell llarg i suau que ara l'abrigava i protegia de totes les seves pors.

Llavors el pare la va acaronar, i la princeseta va reconeixer desseguida aquella barba incipient que sempre li feia pessigolles. Molt propera, va percebre la veu greu del pare que desfeia totalment la incertesa de la obscuritat. Despres va desapareixer entre els seus braços que sempre la protegien en els moments mes complicats.

Aleshores la petita princesa va despertar d'un somni profund, va obrir els ulls i va veure tots els colors, i les ombres i les linies, que dibuixaven i pintaven aquell univers tan sensacional on es despertava cada dia.