la senyora que sempre volia jugar

Hi havia una vegada una mare molt juganera que no volia marxar mai del parc ni baixar del gronxador. Una mare a qui li encantava mirar els dibuixos a la tele, jugar amb les nines i la pilota i anar amunt i avall amb la bicicleta i els patinets.

La seva filla, en canvi, era una nena ben formal i estava una mica desencantada amb aquella mare tan eixelebrada que tenia! A la nena el que més li agradava era aborrir-se i estar quieta sense fer res!

Un dia fins i tot es van equivocar, i la mare va anar a l'escola i la filla va anar a la feina on treballava la mare, i totes dues ho van saber fer tan bé, que ni els companys d'escola de la nena ni els de la feina de la mare es van adonar del canvi.

Als caps de setmana la filla volia dormir fins tard, pero tan aviat com sortia el sol la mare corria a despertar-la, i després, ... a jugar tot el dia!

Encara avui en dia, que la filla ja ha crescut i té dos nens de tres i sis anys, es pot veure una yaya corrent rera una pilota, o saltant a la corda, o construint castells de sorra fina, i a la filla i als dos nens cridant: -Vinga yaya, que volem marxaaaar!!!

A la nit, la son

Sopa de lletres, engrunes a terra, aigua calenta, respall de dents,contes i més contes, un suspir, un badall, una rialla. Un elefant i una girafa i una tortuga, un viatge al mon de les fades. Un llençol de colors, la cortina tancada, els angelets i la nina blava. Un somni i un desig, una nena i un peix. La llum de la lluna. Un fantasma a sota al llit. Un peto a la galta, una cara que s'amaga sota el llençol. Unes sabatilles velles. Contes per telefon i la caputxeta vermella. Bona nit!

La xemeneia que tirava caramels

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una casa que tenia moltes xemeneies, tantes que de lluny semblava que fos un castell. De totes les xemeneies hi surtien diferents columnes de fum, algunes primes com un fil, d'altres transparents com l'aigua, n'hi havia de tots els colors i estils que us pugueu imaginar.

D'entre totes les xemeneies se n'alçava una d'allò més bonica, tota pintada amb ratlles de colors. Era més alta que cap altra xemeneia, la més bonica de totes, però l'única d'on no hi surtia mai res, ni un fum xiquet, menut o esquifit, res de res!!

Bé!! això de que no hi surtia mai res de res és el que es pensaven la gent gran del poble, però tots els nens i nenes sabien que al matí, quan tots els pares i mares estaven treballant a casa o a la feina, començaven a ploure tota mena de xuxeries, carmels de maduixa, xiclets de cocacola, i tot tipus de llaminadures.

Els nens anaven a la casa de les xemeneies i cridaven - visca la xemeneia de colors!-, i omplien la bossa d'anar a l'escola dels dolços que hi havia repartits pel terra. Després, quan els pares els preguntaven com els hi havia anat el dia, sempre responien que havia estat un dels dies més dolços de la seva vida.